10 raons per les quals les edificacions Passiv House són ideals com a standard de les edificacions de consum quasi nul.

Les edificacions de consum energètic quasi nul (nZEB: nearly Zero Energy Buldings) es caracteritzen per la seva alta eficiència energètica així com per la utilització d’energies de fonts renovables.

La protecció del clima comença a nivell local i la reducció de l’energia utilitzada en els edificis és un dels objectius més importants a assolir. La Directiva Europea 2010/31 / EU insta als estats membres a aconseguir que tots els edificis de nova construcció siguin de "consum energètic quasi nul" a partir del 31 desembre de 2020. Tot i que aquesta data pot semblar una mica llunyana a dia d’avui, si pensem que per edificacions públiques s’ha avançat la data a 31 de desembre de 2018, i que a dia d’avui a tota la província de Brusel·les la normativa obliga a complir amb aquests criteris de consum energètic quasi nul a totes les noves construccions, estem davant d’una qüestió que significa un canvi de paradigma en les formes d’entendre l’arquitectura i la construcció on el medi ambient, la sostenibilitat i el consum energètic prenen un paper fonamental. Per aconseguir el compliment d’aquesta normativa és essencial que la demanda anual de l'edifici en la zona condicionada per a calefacció no sigui superior a 15 kWh / (m²a).

Casa entre encinas. Llnes. Cantabria

Diferents estàndards de construcció s’estan aplicant a Europa per complir amb aquesta normativa, però el que està agafant més rellevància és l’estàndard alemany Passiv House. Extret del llibre “Defining the Nearly Zero Energy Bulding. Passiv House + renewables” coeditat per PassREg ( Municipalities lead the way) i The Inteligent Energy European Programe of the Union European,  us presentem aquestes deu raons per les quals les edificacions Passiv House són ideals com a estàndard de les edificacions de consum energètic quasi nul.

1. L'estàndard Passiv House forma un concepte integral i avançat que veu l'edifici en el seu conjunt. A causa d'aquest enfocament general, de reducció energètica des de la planificació del projecte, els consums energètics es redueixen des del principi, al que suposa també una reducció dels costos de construcció.
2. L'estàndard Passiv House ha demostrat tenir èxit en la pràctica, en milers d'edificis construïts sota aquest estàndard arreu del món en els últims 20 anys. El compliment de la norma s'assegura de forma fàcil i fiable per mitjà del Paquet de Planificació Passiv House (PHPP). Pot ser verificat en el futur, mitjançant el PHPP, que continua complint els estàndards de la normativa.
3. L'estàndard Passiv House està disponible per a tothom; és un estàndard d'assegurament de la qualitat i l'eficiència energètica, i no és una marca protegida.
4. El concepte Passiv House  és adequat per a nous edificis, així com reformes energètiques. Tots els tipus de materials de construcció es poden utilitzar en Passiv House.                                                                   

Patio Passivhaus. Sevilla

                    

5. L'estàndard Passiv House es pot combinar amb qualsevol estil arquitectònic i no requereix un mètode construcció particular. Tots els tipus d'edificis es poden construir amb l'estàndard Passiv House. Ja sigui una casa unifamiliar, blocs plurifamiliars, escoles, petites construccions, o fins i tot grans edificis: l'estàndard Passiv House és universalment aplicable.
6. Amb l’estàndard Passiv House, l'execució meticulosa dels detalls i l'ús de components d'alta qualitat treballen junts per proporcionar un nivell òptim d’eficiència energètica. La qualitat dels components i la quantitat  de dades fiables i comparables per escollir els  materials de construcció i els sistemes construcció més adients, són la base per assolir aquesta certificació.
7. Diferents programes d’investigació actuals es dediquen a la promoció contínua de l’estàndard Passiv House. Això ha generat que disposem de força manuals que descriuen de forma detallada l’estàndard. Moltes institucions de formació a tot el món es dediquen a formar arquitectes i professionals en Passiv House.
8. A llarg termini, els costos totals d’una edificació Passiv House són més baixos que els costos dels edificis construïts d'acord amb els estàndards d'energia aplicables en l'actualitat, degut principalment a l’estalvi energètic que es produirà durant la totalitat de la vida útil de l’edificació.

   

   Edifici d'oficines. Eitting. Alemania

9. Les edificacions Passiv House consumeixen molt poca energia a causa del seu alt aïllament tèrmic i els seus sistemes de construcció d'alta eficiència energètica. La poca demanda d'energia restant es pot assolir  mitjançant l'ús de fonts renovables d'energia a llarg termini. Totes les fonts d'energia renovables, com per exemple d’utilització de  geotèrmica o/i panells solars per la producció de calefacció o refrigeració, poden ser integrats de forma òptima en un estàndard  Passiv House.
10. Amb l’estàndard de Passiv House  com a base per a edificis anomenats d’energia plus, de zero energia o baix consum d'energia, és a dir, edificacions de consum energètic quasi nul (nZEB), la revolució energètica és possible!

    

    Sun Daycare Centre. Gabrovo. Bulgaria

Cohousing com a solució a l'urbanisme dispers

El fenomen de l'habitatge unifamiliar en zones rurals ha estat llargament ignorat com a problemàtica a tot el món, arribant fins i tot a contemplar-se com un factor de qualitat de vida per part de la societat. No obstant això, ens estem adonant que els seus impactes ambientals, socials i econòmics són brutals i, per paradoxal que pugui semblar, és encara tolerat i fins i tot incentivat per la normativa urbanística d'algunes localitats.
La ciutat dispersa es va iniciar als anys 50 als Estats Units durant el boom de l'automòbil. El seu ideòleg va ser l'arquitecte i urbanista Ludwig Hilberseimer, que proposava separar els usos d'habitatge (ciutat jardí) i oficines. En aquell moment el cotxe era símbol de llibertat, vehicle del somni americà, i no hi havia hagut cap crisi del petroli ni es coneixia els efectes nocius de les emissions del CO2 a l'atmosfera.
El major impacte de l'urbanisme dispers és en el propi territori. Una ciutat compacta ocupa molt menys que una dispersa per allotjar al mateix tipus d'habitants, tant per la pròpia ciutat, com per les infraestructures que necessiten.
Totalment relacionat amb la implantació al territori hi ha la mobilitat. A la ciutat compacta, per la seva densitat de població, és viable econòmicament tenir una densa xarxa de transport públic que connecti els diferents punts. Al seu torn, el transport individual comporta un elevat consum de combustibles i elevades emissions de CO2. A més, a la ciutat compacta els usos estan barrejats, de manera que els desplaçaments entre l'habitatge, la feina i l'oci, poden ser menors.
Ens trobem amb el problema a les perifèries de la pràctica totalitat de localitats catalanes. Grans cases aïllades, construïdes en període d'opulència econòmica, difícils i cares de mantenir, que es van deteriorant amb el temps i amb propietaris d'edat cada cop més avançada.
Com densificar d'alguna manera aquestes dites «urbanitzacions» i fer-les més fàcilment sostenibles?. Pensem que una de les opcions possibles és la del cohousing.
Mitjançant el cohousing una cooperativa esdevé propietària / concessionària / arrendatària d'un immoble, cedint l'ús individual com a habitatge de determinades parts del mateix als seus socis, i mantenint àmplies zones comuns per a la col·laboració dels mateixos en un projecte global de vida.
La cooperativa no s'esgota en el procés de promoció, la cooperativa no és un mitjà per esdevenir propietari, és un mitjà per crear una comunitat de vida.

Tots els habitants del cohousing han de compartir una certa filosofia, ja que la idea és establir un espai de vida en comú. Podem trobar-nos des de persones amb visions de vida molt alternatives, fins a col·lectius de gent gran que busquen el cohousing com a solució per a la seva vellesa.

El funcionament pot ser semblant al de les cooperatives de cessió d'ús on funciona un principi democràtic, un soci, un vot, a diferència de les comunitats de propietaris tradicionals on pesa la quota de participació. Els socis han de posar diners, tant a l'hora d'aportar-ho en la seva fundació per l'adquisició de l'immoble, com per les despeses comunes i les quotes hipotecàries, com, per si és el cas, incorporar-se com a soci. També se sol regular la devolució d'aquesta suma en el procediment de sortida del soci de la cooperativa.

Aquesta condició de soci cooperativista és la que li dóna un dret, segons els estatuts aprovats, a residir en l'immoble propietat de la cooperativa, amb una sèrie de drets i obligacions econòmiques i de col·laboració en tasques comuns, serveis a altres membres de la cooperativa, etc.

El cohousing i les cooperatives de cessió d'ús són, doncs, iniciatives molt vàlides per transformar el model urbanístic d'habitatges aïllats tant elevat a Catalunya, d'una forma més sostenible i sense haver de fer-ho créixer.

El model Andel

Existeixen alternatives a la propietat tradicional o al lloguer d'habitatges al que tan acostumats estem, ens referim, entre d'altres, a les cooperatives de cessió d'ús. Un dels models més implantats és el model Andel que procedeix dels països escandinaus, especialment de Dinamarca.



La idea original d'aquest model prové d'Anglaterra. El 1844 es va crear la primera Cooperativa per als Treballadors del Tèxtil a Rochdale. La filosofia cooperativa es va expandir ràpidament a Dinamarca i Escandinàvia, i una de les seves branques van ser les cooperatives d'habitatges o Andel. A Dinamarca hi ha més de 125.000 habitatges Andel, 74.000 d'ells només a Copenhaguen on un de cada tres habitants hi viu .



El funcionament es basa en una doble cessió: la del sòl i la del pis. El propietari d'un terreny o immoble infrautilitzat cedeix durant un llarg període de temps -entre 75 i 99 anys- el dret de superfície a una cooperativa de futurs inquilins. Preferentment es dóna en sòl públic. Els socis de la cooperativa assumeixen el cost de la construcció de l'edifici o de la seva rehabilitació a través d'una aportació inicial i d'un crèdit, que s'amortitzaran en assequibles quotes mensuals per sota dels lloguers normals. Una bona alternativa al VPO en moments de carestia econòmica per part de les administracions. Els municipis no tenen diners, però sí propietats o béns immobles per restaurar, i el model contribueix, a més, a reduir els recursos que l'administració ha de destinar als lloguers socials.

Cada habitatge s'assigna a una persona que és la titular del dret d'ús d'aquell espai, sent soci participant i on cadascú paga segons els metres de què gaudeix. Pot fer constar a la seva família o companys de pis com 'unitat de convivència '. Aquest dret no es pot vendre ni hipotecar, però pot llegar als fills o altres integrants de la unitat, sempre que hagin residit al pis amb anterioritat. El titular, però, mai és propietari. Quan desitja abandonar l'habitatge, renuncia al dret d'ús i se li reemborsa l'aportació inicial. El nou inquilí abonarà a la cooperativa la mateixa quantitat com a entrada.

Els socis participen en la presa de decisions del tipus d'habitatge i serveis que vulguin compartir, segons les possibilitats del lloc. Funciona de manera democràtica, els membres habitants d'un habitatge Andel mai poden transformar-lo en una propietat tradicional, encara que tenen més drets que un llogater convencional, ja que és un model que estableix l'ús indefinit de l'habitatge.

A més, aquest sistema facilita l'autogestió i el bon manteniment de la finca. L'habitatge social tradicional, encara que és en alguns casos imprescindible, presenta un manteniment costós. L'alternativa Andel amb la seva autogestió i la implicació dels seus membres, és un bon model de gestió tal com indiquen alguns estudis realitzats a Dinamarca que demostren el bon manteniment dels habitatges que segueixen aquest model.

Els seus habitants han afirmat que constitueix un model transparent, amb un grau de satisfacció alt ja que el seu funcionament intern fa que els deures i les responsabilitats quedin ben definits.

A falta de legislació concreta que reguli aquestes cooperatives, tota aquesta tradició i tot el desenvolupament de les normes s'haurien de contemplar en els estatuts. Uns estatuts que inclourien tots els aspectes importants, com les obligacions de manteniment, les llistes d'espera, el valor de les entrades, el valor de les despeses, les reformes, la qualitat de soci, els procediments d'exclusió, etc.



Ja hi ha algunes iniciatives en marxa a Catalunya, algunes més consolidades com Cal Cases Cooperativa, Sostre Cívic o Ca la Fou, i d'altres en procés més inicial com Cooperativa La Borda. Estem segurs de que en els propers anys el desenvolupament d'aquest model a Catalunya donarà resposta a la manca d'habitatge social.

La iniciativa francesa dels EcoQuartiers

Sovint penso en quin hauria de ser el paper de l'administració en el foment de l'arquitectura sostenible. Tant aquí com a la resta de l'estat les iniciatives son mínimes i pràcticament es limiten a la concessió d'algunes subvencions amb fons europeus, i ni tan sols en els plecs de condicions dels concursos públics es tenen en compte prou sovint els criteris que fonamenten aquest tipus d'arquitectura, que necessàriament s'haurà d'imposar, donades les condicions actuals del nostre planeta.

Com quasi sempre, només hem de mirar fora de les nostres fronteres per detectar iniciatives interessants. Voldria parlar-vos dels ecoquartiers francesos.

Un ecoquartier és un projecte de barri que respecta els principis de desenvolupament sostenible i a la vegada  s'adapta a les característiques del seu territori. A França fa anys que des dels poders públics s'estan estimulant aquestes propostes per la via de concedir l'etiqueta de ecoquartier a aquelles operacions que es consideren exemplars .
Per començar es promou que els projectes es facin d'una altra manera. És fonamental la participació de tots els interessats en la ciutat, oferint consultes i eines de supervisió tant per assegurar la qualitat del projecte i la seva adaptació al lloc com per garantir que aquest contribueixi a la millora de la vida quotidiana per a tots els residents i usuaris de l'espai, amb l'establiment d'un entorn saludable i segur, tant públic com privat. Es promou la convivència i la participació en la dinàmica econòmica i territorial, la promoció de la gestió responsable i l'adaptació al canvi climàtic.
Per promoure aquests principis, l'estat ha posat en marxa el 2008 el procés EcoQuartier, que es va materialitzar al desembre de 2012, amb la creació d'etiqueta nacional EcoQuartier.

L'etiqueta EcoQuartier permet encoratjar, donar suport i millorar els projectes de desenvolupament i planificació urbana veritablement sostenibles, independentment de la seva escala o del seu context.
L'etiqueta no és estandard i no ofereix un model únic. Per contra, sí s'assegura la qualitat dels projectes en un nucli de requisits bàsics. Va ser dissenyat com una eina per a la contextualització i l'adaptació de l'enfocament per a tots els tipus de territori, independentment de la seva mida, el seu context, la seva història i la seva cultura.

És per a tots: es demostra que totes les configuracions de projectes són  possibles i que es pot contribuir a la renovació de la urbanització tant en operacions rurals com en ciutats petites o  grans, en barris nous o en rehabilitacions urbanes.
És accessible: es permet a tots els projectes que portin les seves pròpies respostes als objectius de desenvolupament sostenible per assegurar una resposta alhora global,  i adaptada  al seu context.
Fomenta el progrés: en el seu enfocament de tres passos, que reexamina en cada etapa del projecte, la qualitat de la resposta, per recordar la importància de la singularitat i la innovació en el nostre territori.

Tots aquests projectes ecoquartier estan promovent noves formes de vida, un desenvolupament territorial equitatiu i racional i un ús eficient dels recursos i de l'espai agrícola o natural a les ciutats, sigui quina sigui la seva dimensió.

Les intervencions fetes fins ara demostren que als ecoquartiers contribueixen al foment d'estils de vida més naturals. Els resultats solen anar molt més enllà i produeixen canvis més estructurals en el model econòmic i el desenvolupament: estímul a l'economia local, diversitat funcional.

L'objectiu francès: "500.000 habitatges» anuals.

Els ecoquartiers  també són respostes locals a problemes nacionals i internacionals per al 2020:
El "3 x 20" europeu compromet França a arribar a un 23% de la producció d'energia a partir de recursos renovables (contra 12% el 2012), una reducció del 20% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle (GEH) i a un 20% d'estalvi d'energia per a l'any 2020.
També el Protocol de Nagoya  compromet a  promoure la biodiversitat i implica treballar en una ciutat més compacta, més verda i més desitjable pels seus espais naturals.

En un ecoquartier és possible conciliar els diferents temes ambientals per tal de reduir l'impacte dels edificis en la naturalesa:

Reduir el consum d'energia: els edificis compleixen requisits molt estrictes amb el consum per metre quadrat  més baix possible. A més quasi tota l'energia és d'origen renovable (solar, generalment).
Millor gestió de viatges amb la limitació del cotxe i el foment de l'ús del transport tou (transport públic, la bicicleta i caminar): es promou  l'ús de la bicicleta mitjançant senders i aparcaments específics per aquests vehicles, vies de vianants que permeten un desplaçament segur, parades de transport públic al barri, etc. Aquesta limitació del cotxe pot fins i tot anar, en alguns casos, fins a la prohibició total del seu ús.
Reducció del consum d'aigua: l'aigua de pluja es recull i s'utilitza per regar les zones verdes, neteja de carrers, o pel subministrament d'aigua del vàter.
Residus : la recollida selectiva dels residus és obligatòria, però els residus verds també es poden compostar fàcilment a través dels llocs previstos per a això - el compost es pot utilitzar per als jardins i espais verds.
Promoure la biodiversitat: S'estudien i es prenen mesures per permetre el desenvolupament de la flora i la fauna local.

Els materials de construcció utilitzats i les obres de construcció poden ser objecte d'atenció especial (ecomaterials, una millor gestió dels residus de la construcció, materials de reutilització com a part d'una rehabilitació ...).
El disseny d'aquests barris concedeix especial importància a la diversitat socioeconòmica, cultural i generacional. Es permet un accés més fàcil als esports i activitats culturals i tant els equipaments com els comerços tenen un caràcter multifuncional.

Finalment es realitza un  suport al llarg de la vida del barri ecològic per educar els nouvinguts i permetre la seva integració en línia amb els objectius del desenvolupament sostenible.

Iniciatives semblants s'estan desenvolupant a Suïssa, Alemanya, Països Baixos, Anglaterra, Dinamarca, Suècia.......... Quan a Catalunya?.

Aerotèrmia

La Aerotèrmia és una de les energies renovables i netes menys coneguda, però sens dubte, compta amb algunes avantatges. La principal, que hi ha aire a tot arreu i en l'aire hi ha energia. Inclús en ple hivern, l'aire conté calories.

Les bombes de calor aerotèrmiques són generadors de calor que no utilitzen energia fòssil, sinó que recuperen energia procedent normalment de fonts renovables, l'electricitat i la continguda en l'aire exterior.

A qualsevol temperatura per sobre del zero absolut (-273,15 ° C), hi ha una certa quantitat de calor en l'aire. Això vol dir que li poden extreure calories fins tot en aquest límit extrem. Habitualment la temperatura és superior, per tant, tenim a la nostra disposició calories «gratuïtes» fins i tot en els hiverns més crus.

Amb la aerotermia, es pot captar aquesta energia gratuïta i utilitzar-la per escalfar un habitatge. Per això, s'utilitza un sistema de traspàs compost per dos elements: una unitat exterior que capta les calories, i una unitat interior que les traspassa a un circuit d'aigua. Del transport d'aquestes calories s'encarrega un fluid refrigerant.

Únicament cal pagar per l'energia que consumeixen el compressor i el ventilador exterior, el que equival a dir que, entre un 50% i un 75% de l'energia utilitzada per escalfar és gratuïta i a mes amb la possibilitat de l'autoproducció.

Enfront d'altres opcions, la aerotermia pot presentar importants avantatges:

• Ser compatible amb sistemes preinstal·lats, com a sòl radiant o radiadors. Això sí, cal que puguin treballar a baixes temperatures
• Els equips aerotérmics no tenen cremador ni cambra de combustió pel que no necessiten manteniments i reparacions complicades.

• No es necessita conducte d'evacuació de gasos de combustió. En algunes obres això pot ser important.
• En no haver-hi un dipòsit d'emmagatzematge de combustible com gas, gasoil o biomassa, el risc d'un accident domèstic és nul.
• Amb un únic generador podem fer tres aplicacions: calefacció, aigua calenta sanitària i refrigeració, bé amb sòl refrescant o amb fan-coils.

La nova construcció arriba als mitjans generalistes

Os adjuntem l'enllaç del programa que fa uns dies va emetre TV3. Fa anys que alguns estem parlant de la necessitat de construir d'un altre manera. Reformar el que es pugui, eficiencia energetica, bioclimatisme, economia i simplicitat, materials saludables i alternatius, autoconstrucció, industrialització, cooperativisme... son conceptes que a poc a poc es van arrelant a la nova societat i que es mostren en el documental. Alguna cosa bona ha derivat de la crisi.
No os el perdeu:
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/construccio-zona-zero/video/5537089/

Biomimesis i autosuficiencia

La biomimesis és la imitació tecnològica del funcionament dels organismes vius o dels ecosistemes.

El seu plantejament bàsic és molt senzill: l'evolució ha identificat les solucions òptimes per els éssers vius o els ecosistemes, per tant dediquem-nos a estudiar aquestes solucions òptimes creades per l'evolució.

Hem de comprendre els principis de la vida en els diferents nivells amb l'objectiu de reconstruir les obres humanes i poder encaixar harmoniosament en els sistemes naturals.

La naturalesa és l'única empresa que no ha fallat en milions d'anys. El seu model es basa en una economia sostenible i d'alta productivitat.

Els ecosistemes naturals operen sobre la base de cicles tancats. Cada residu d'un procés es converteix en la matèria primera d'un altre i l'energia primària utilitzada és renovable: sol, vent, energia gravitacional i geotèrmica.

No existeixen residus i la font d'energia és inesgotable en contrast amb l'economia industrial.

La reconstrucció dels sistemes de producció mitjançant la imitació de la producció natural de la biosfera pot ser un element clau en l'era de la postcrisi.

En aquest sentit, fa uns dies s'ha presentat el sistema Smartflower, un sistema complet de generació d'electricitat que representa un pas més cap a l'autosuficiència energètica que estem segurs que s'acabarà imposant tot i els esforços de l'actual Govern d'Espanya per evitar-ho.

"Ens hem inspirat en la natura. Pràcticament cap altra planta aprofita tant l'energia solar com el gira-sol ", assegura Alexander Swatek, fundador de Smartflower, una companyia que ha dedicat quatre anys al desenvolupament d'un producte que apropa la utopia que cada llar produeixi la seva pròpia energia sense dependre del joc de les elèctriques.

Aquest gira-sol intel·ligent que gira a 90 graus del sol per aprofitar al 100% la capacitat dels seus panells pot produir entre 3.600 i 6.200 kwh a l'any, depenent del lloc, suficient per cobrir les necessitats energètiques d'un habitatge unifamiliar, que de mitjana consumeix uns 4.000 kWh.

Per a la seva instal·lació, que segons els seus fabricants és tan senzilla que tot just porta una hora, és necessari un espai de 25 m2 i és que replegat Smartflower ocupa 2,6 m d'alt i 1,4 m d'ample, mentre que obert la seva altura és de 2,9 m i l'amplada arriba als 4,7 m. Disposa d'un sistema de seguretat que plega tot l'aparell quan el ven supera una certa velocitat.

El seu pes proper a una tona pot dificultar la seva instal·lació en moltes teulades i terrasses d'edificis. Això sí, una de les seves grans avantatges és la mobilitat: si per qualsevol motiu es canvia de casa, el sistema simplement s'allibera del sòl i es pot transportar a un altre lloc sense massa complicacions.

El sistema combinat amb una bateria permet perfectament l'autosuficiència d'un habitatge unifamiliar.
Te un cost d'uns 12.000 euros i una vida útil de 25 anys. Feu numeros.

El Mur Trombe

El Mur Trombe és un sistema passiu de calefacció solar que es pot utilitzar per a l'escalfament intern d'habitatges per mitjà de la transferència de calor.

Basat en l'efecte hivernacle, consta d'un vidre exterior (que a l'hemisferi nord ha d'estar orientat al sud i al sud al nord), una càmera d'aire i una paret de gran espessor i densitat pintada d'un color fosc. No utilitza elements mecànics en el seu funcionament.

Les seves funcions són la captació, l'acumulació de l'energia aportada per la radiació solar i la restitució de la calor per radiació a l'espai habitable. La radiació solar travessa el vidre i escalfa el mur. La radiació emesa pel mur no pot travessar de nou el vidre produint l'efecte hivernacle. Com a conseqüència d'això s'escalfa l'aire que hi ha a la cambra.

A més de l'efecte que aporta el mur, escalfant per radiació, hi ha una variant del mur Trombe que inclou dos conjunts d'orificis a la paret de massa, un a la part superior i un altre a la base, de manera que quan l'aire de la cambra s'escalfa per l'energia solar aportada, puja per convecció natural i, travessant el mur pels orificis superiors, passa a l'interior del local. El buit que es crea a la cambra d'aire succiona, a través dels orificis inferiors del mur l'aire fred de l'interior del local i així es produeix una circulació d'aire.

A l'estiu cal el disseny d'algun element de protecció solar i sistemes d'obertura del mur.

La iniciativa francesa de les cases de 100.000 euros

A l’any 2005, Jean Luis Borloo, ministre de cohesió social del govern francès va posar en marxa el que es coneix com la iniciativa Borloo.

Aquest pla consisteix en permetre la possibilitat d’accés a l’habitatge de propietat a famílies amb escassos ingressos equiparant les mensualitats que tindrien que pagar a un lloguer mitja, que en el cas francès es va estipular en uns 550 euros mensuals. D’aquesta manera es calculava que es construiria uns 20-30.000 nous habitatges.

Es tractava de propiciar la construcció d’un habitatge d’un mínim de 85 m2 amb tres dormitoris, el programa funcional típic per una família amb dos fills, de qualitat raonable, amb poc consum energètic i que s’integri harmoniosament en el seu entorn per no mes de 100.000 euros claus en ma, inclòs el preu del terreny. Per aconseguir-ho, el govern estava disposat a baixar l’iva del 19,6 al 5,5%, a mes d’algunes altres subvencions i facilitats i a prendre mesures per evitar l’especulació obligant a que les plusvàlues que podessin generar la transmissió d'aquestes propietats anesin a parar a les arques municipals durant un cert període de temps.

Al Pla classifica els municipis en tres categories:

A la primera, on el terreny es abundant i el seu preu baix, el municipi proporciona aquest a un preu tal que es pugui incloure en els 100.000 euros.

A la segona, on el preu del terreny es mes elevat, dona facilitats pels propietaris que no tindran que pagar l'impost de béns immobiliaris durant un període llarg de temps, a mes d’algunes subvencions (fins els 10.000 euros) en funció de les condicions de cada família.

S’estableix també en aquesta zona un sistema de manera que les famílies poden accedir als habitatges a prova per una temporada limitada per veure si es poden fer càrrec d’una manera còmoda de les cargues financeres que això comporta.

A la tercera, els propietaris s’els cedeix el terreny per part de la municipalitat per uns 20 anys, temps en el qual només paguen l’habitatge. Un cop aquest pagat tenen un altre període de temps per pagar el terreny a l’Ajuntament.

Una iniciativa imaginativa i una bona alternativa a la construcció d’habitatge social típica en el nostre país al implicar en un major grau al futur propietari en el disseny i la construcció del seu habitatge. Propicia la investigació sobre noves formes de construcció a mes de permetre iniciatives de mes petita escala que difícilment es podrien assumir per part d’una iniciativa publica que en aquests moments disposa en alguns llocs de sol urbanitzat invendible i pocs recursos.

Masdar, la ciutat ecològica del estudi Foster per Abu Dhabi

Curiosament, en un lloc com els Emirats Àrabs, amb poca sensibilitat mediambiental i gran abundància de gas natural s’ha plantejat la construcció d’una ciutat-laboratori pionera al mon, d’emissions zero i que quan estigui acabada donarà cabuda a unes 50.000 persones.

El projecte es va iniciar al 2006 i a dies d’avui esta en construcció la segona fase.

S’utilitzen mètodes de construcció de tecnologia punta al hora que antigues practiques de construcció.

Formes compactes amb carrers estrets de forma  ortogonal i estètica tradicional dissenyats per protegir-se i al hora aprofitar-se des càlids vents del desert, una torre de vent amb aigua polvoritzada  per climatitzar una de les places publiques, utilització i control de l’ombra, evitar l’entrada de sol directe als immobles a l’hora que es proporciona il·luminació natural per estalviar energia o d’utilització de gelosies son algunes de les mesures d’arquitectura bioclimàtica que s’han tingut en compte.

Una bona part dels materials de construcció son reciclats, un 40% del acer i es reciclen el 86% dels residus de construcció.

El consum d’aigua dolça s’ha reduït al màxim i es tracten les aigües residuals per utilitzar-les pel rec. Donada l’absència d’aigua dolça natural, quan la ciutat estigui acabada, tota l’aigua vindrà de plantes de dessalinització ecològiques pel sistema de osmosis inversa.

Es produeix el 100% de l’energia elèctrica necessària, el 90% amb diverses i innovadores formes de producció fotovoltaica i el 10% utilitzant la crema de residus.

Contribueix també a l’estalvi d’energia la sensibilització de la població en el seu us racional. Per això hi ha un sistema de control centralitzat de consums d’aigua i electricitat i uns panells informatius pels carrers on es pot obtenir tota la informació i inclús un sistema a base de colors que il·lumina la emblemàtica torre de ventilació de diferent manera segons el comportament energètic del barri sigui adequat o no.

Els diferents barris estan dissenyats de manera que el sistema de transport mes adient sigui anar a peu o en bicicleta i estan prohibits els cotxes. Per la comunicació entre barris funciona un curiós sistema de vehicles magnètics individuals i sense conductor.

Recuperar el fang com a material de construcció

Una de les premisses fonamentals de la construcció sostenible és la utilització de materials de proximitat. Hi han tècniques tradicionals de molt valor i que han estat abandonades, entre elles les diferents modalitats de construcció amb fang.

Hassan Fathy (1899-1989)

Va ser un notable arquitecte egipci pioner de l'arquitectura bioclimatica i de la reinterpretació tecnològica de l'arquitectura tradicional del desert.

Els Badgirs de Yazd

La ciutat de Yazd, a Iran és molt coneguda per els seus Badgirs. Són captadors de vents que funcionen com condicionadors d'aire.
Tecnologia amb 3000 anys d'antiguitat.