El fenomen de l'habitatge unifamiliar en zones rurals ha estat llargament ignorat com a problemàtica a tot el món, arribant fins i tot a contemplar-se com un factor de qualitat de vida per part de la societat. No obstant això, ens estem adonant que els seus impactes ambientals, socials i econòmics són brutals i, per paradoxal que pugui semblar, és encara tolerat i fins i tot incentivat per la normativa urbanística d'algunes localitats.
La ciutat dispersa es va iniciar als anys 50 als Estats Units durant el boom de l'automòbil. El seu ideòleg va ser l'arquitecte i urbanista Ludwig Hilberseimer, que proposava separar els usos d'habitatge (ciutat jardí) i oficines. En aquell moment el cotxe era símbol de llibertat, vehicle del somni americà, i no hi havia hagut cap crisi del petroli ni es coneixia els efectes nocius de les emissions del CO2 a l'atmosfera.
El major impacte de l'urbanisme dispers és en el propi territori. Una ciutat compacta ocupa molt menys que una dispersa per allotjar al mateix tipus d'habitants, tant per la pròpia ciutat, com per les infraestructures que necessiten.
Totalment relacionat amb la implantació al territori hi ha la mobilitat. A la ciutat compacta, per la seva densitat de població, és viable econòmicament tenir una densa xarxa de transport públic que connecti els diferents punts. Al seu torn, el transport individual comporta un elevat consum de combustibles i elevades emissions de CO2. A més, a la ciutat compacta els usos estan barrejats, de manera que els desplaçaments entre l'habitatge, la feina i l'oci, poden ser menors.
Ens trobem amb el problema a les perifèries de la pràctica totalitat de localitats catalanes. Grans cases aïllades, construïdes en període d'opulència econòmica, difícils i cares de mantenir, que es van deteriorant amb el temps i amb propietaris d'edat cada cop més avançada.
Com densificar d'alguna manera aquestes dites «urbanitzacions» i fer-les més fàcilment sostenibles?. Pensem que una de les opcions possibles és la del cohousing.
Mitjançant el cohousing una cooperativa esdevé propietària / concessionària / arrendatària d'un immoble, cedint l'ús individual com a habitatge de determinades parts del mateix als seus socis, i mantenint àmplies zones comuns per a la col·laboració dels mateixos en un projecte global de vida.
La cooperativa no s'esgota en el procés de promoció, la cooperativa no és un mitjà per esdevenir propietari, és un mitjà per crear una comunitat de vida.
Tots els habitants del cohousing han de compartir una certa filosofia, ja que la idea és establir un espai de vida en comú. Podem trobar-nos des de persones amb visions de vida molt alternatives, fins a col·lectius de gent gran que busquen el cohousing com a solució per a la seva vellesa.
Aquesta condició de soci cooperativista és la que li dóna un dret, segons els estatuts aprovats, a residir en l'immoble propietat de la cooperativa, amb una sèrie de drets i obligacions econòmiques i de col·laboració en tasques comuns, serveis a altres membres de la cooperativa, etc.
El cohousing i les cooperatives de cessió d'ús són, doncs, iniciatives molt vàlides per transformar el model urbanístic d'habitatges aïllats tant elevat a Catalunya, d'una forma més sostenible i sense haver de fer-ho créixer.
